aHome / Activitats / Sabies que... / Sabies que... a la Fortalesa li estan sortint germanetes?

Sabies que... a la Fortalesa li estan sortint germanetes?

Doncs sí, la fortalesa dels Vilars ja no està sola... Malgrat la crisi, la recerca arqueològica ibèrica ha viscut un any intens. Atenció a les vides creuades dels Vilars, Molí de l’Espígol i Sikarra.

Moltes vegades ens hem enorgullit i lamentat alhora de l’excepcionalitat de la Fortalesa dels Vilars. Deu ser culpa nostra, però arqueòlegs i mitjans de comunicació no trobem la manera de fer arribar al gran públic la importància de les nostres troballes sense recórrer a qualificatius com “l’únic” o “el més antic”, convertits en tòpics trivials. Certament, el fet que les característiques de la fortificació la facin única, és un bé pel conjunt arqueològic i ens fa conscients de la seva importància històrica i patrimonial. Però té un greu inconvenient quan volem entendre-la, quan volem explicar-la en el seu context, és a dir, en la seva pròpia època i territori. La condició d’unicum és, més aviat, una maledicció que ha de ser superada per la investigació. La Fortalesa dels Vilars continuarà sent única per moltes raons (sistema defensiu, “chevaux-de-frise”, fossats inundables, rampa fortificada d’accés, gestió de l’aigua, antiguitat de la metal·lúrgia del ferro, tractament ritual del fetus de cavalls, etc.) i pel fet d’haver estat excavada en extensió i poder ser visitada en la seva espectacular totalitat. Però el que és important, i us volem explicar ara, és que ja no està sola.

Muralla del Molí d'Espigol

Sempre hem explicat la Fortalesa com el centre residencial d’un poder... Per fer-se una idea de com podia haver estat, cal viatjar en el temps, arribar a la primera edat del ferro, als segles VIII, VII, VI i la primera meitat del V a.n.e... Una societat politribal, un territori políticament fragmentat, articulat per centres residencials poderosament fortificats i independents, liderats per cabdillatges que competeixen entre ells i que exerceixen el seu domini sobre altres comunitats depenents escampades pel territori. Però, fins ara, la soletat de la fortalesa arbequina i la manca d’estudis territorials havien fet impossible contrastar el model que proposàvem. Fa uns anys, el 2008, va ser el descobriment sota del castell de l’Albi de part d’una torre i d’un petit tram d’una gruixuda muralla. Enguany, ha estat Molí d’Espígol (Tornabous), on s’han descobert varies torres i els corresponents panys de muralla d’una fortificació inicial, de característiques extraordinàriament semblants als Vilars.

No sabem encara si la fortalesa del Molí d’Espígol es fundà com l’arbequina a mitjans del segle VIII a.n.e. o si començà la seva existència poc abans o després. El cas és que, durant uns segles, dominaren territoris veins i visqueren els canvis que donaren lloc a la civilització ibèrica. Durant l’etapa ibèrica antiga, les dues fortaleses experimentaren importants transformacions que anunciaven els diferents camíns que haurien de seguir segles més endavant. Així, durant el segle VI a.n.e., mentres Vilars enfortia el seu sistema defensiu, obria i fortificava la porta nord i es rodejava d’un potent fossat, Molí d’Espígol, construia una nova muralla ampliant el primer recinte. Durant la segona meitat del segle V a.n.e. i primeres dècades del IV a.n.e., la fortalesa dels Vilars assolí el seu màxim esplendor, completant el seu sistema de fossats i dotant-se del pou-cisterna, però es mantingué fidel al traçat original i seguí tancada en l’espai definit per les seves muralles, fins que, pels volts del 300 a.n.e., fou abandonada. No va ser aquest el cas del Molí d’Espígol, que continua creixent, dotant-se d’una nova fortificació i d’un impresionant urbanisme (traçat hipodàmic amb amples carrers enllosats de quatre metres, xarxa de clavegueram, edificis complexes...), convertint-se en l’oppidum més poderós de la Ilergècia oriental, fins que fou abandonat poc després del 200 a.n.e. a conseqüència de la Segona Guerra Púnica i la dominació romana.

Fossat de Sikarra

A partir de la segona meitat del segle V a.n.e. i al llarg de la centúria següent, va tenir lloc una profunda reorganització que significà la territorialització del populus ilerget i, pel que sembla, també la del veí oriental i tradicional aliat, el populus lacetà. Al menys, això és el que sembla suggerir el recent descobriment del fossat que protegia l’antiga Sikarra sota la vila dels Prats de Rei. La capital dels lacetans ens era desconeguda fins ara i la informació arqueològica disponible es referia a materials tardo-republicans i al municipium sigarrensis romà, considerat per la majoria dels investigadors una fundació ex novo. Tans sols uns pocs fragments de ceràmica grega fora de context i tres monedes de plata amb la llegenda Sikara, de l’àmbit metrològic de la dracma i atribuïbles a les darreries del segle III a.n.e., suggerien la possible existència d’una poderosa ciuitas indígena. Aquest estiu, davant i sota de l’església de la Mare de Déu del Portal, ha aparegut un fossat excavat a la roca, amb una escarpa paramentada en talús de més de quatre metres de profunditat, amortitzat pels vols del 300 a.n.e., d’acord amb la ceràmica àtica. És la prova fefaent de l’existència d’un potent oppidum durant el segle V a.n.e.

No sabem si la Sikarra lacetana fou precedida per un assentament pre-ibèric durant el primer ferro, però el fossat es construí previsiblement durant l’època ibèrica antiga, com en el cas dels Vilars. És molt interessant comparar els fossats d’ambdues fortificacions i la diferent història de la fortalesa i dels dos oppida. Pel que fa als fossats, l’un construït a la plana al·luvial, ample i inundable; l’altre, sec, excavat a la roca i, per tant, estret i profund; i els dos –en el cas dels Vilars ens estem referint al primer fossat, segle VI a.n.e.- amb l’escarpa interna nua i sols paramentada als costats de la porta. A diferencia de la fortalesa d’Arbeca, l’amortització del fossat de Sikarra va ser intencionada i no va significar el seu abandonament, com proven les construccions posteriors aixecades sobre el rebliment, i, convertida en un gran oppidum, com Molí d’Espígol, tingué continuïtat al llarg del segle III a.n.e.. Però, a diferència d’aquest, Sikarra va emetre moneda de plata com Iltirta, sobrevisqué a la Segona Guerra Púnica, continuà creixent durant el segle II a.n.e. i fou convertida després en municipium per Roma, sempre disposada a utilitzar en benefici propi el prestigi dels centre indígenes que conqueria. Sikarra emergeix com una gran capital dels pobles ibèrics de l’interior, que s’ha d’identificar amb la Sigarra de Ptolomeu (Geografia II, 6, 63), erròniament atribuïda als ilercavons.

Addenda. Felicitem a totes les persones i entitats, als amics del Museu Municipal Josep Castellà i Real dels Prats de Rei i a la Xarxa Sikarra, Coordinadora d’entitats de la Segarra Històrica, que han fet possible la museïtzació in situ del fossat.

  • Actualment 0 de 5 Estrelles.
  • 1
  • 2
  • 3
  • 4
  • 5
Valoració: 0/5 (0 votacions)

Gràcies per la teva valoració!

Ja havies valorat aquesta pàgina, només pots valorar una vegada!

La teva valoració ha canviat, gràcies per contribuir!

Connecta per valorar aquesta pàgina.

La Fortalesa Porta Oest Camp Frisó Façana Est Fossat Doble Fossa i Basses Primer Fossat Rampa Fortificada Accés Nord Porta Nord Recinte Cultural Vilars II Casa Vilars 0 Casa del Ferrer Vilars II Urbanisme interior Porta Oest i Torre Claveguera Pou Central Testimoni Porta Est Casa de Vilars I Web de Vilars Cases Carrers Pou Camp frisó Torres Portes Muralla Fossat Accés porta Nord Recinte cultual Centre poder Món simbòlic Economia