aHome / La Fortalesa / El jaciment / L'entorn i l'aigua

L'entorn i l'aigua

N. Alonso, E. Junyent, J.B. López 2010

L’aigua ha adquirit una importància creixent en la interpretació de la fortificació. El descobriment del caràcter inundable del sistema de fossats i de les complexes estructures hidràuliques que n’asseguren la gestió i en reforcen la defensa, a l’hora que magnifiquen l’arquitectura del poder; la correcta interpretació del pou central –fins fa poc descrit com a cisterna–; i la repercussió de tot plegat sobre la lectura de la fortificació en termes poliorcètics expliquen la importància creixent d’aquest recurs crític.

Per començar, va condicionar l’emplaçament de la fortalesa. Efectivament, les claus de l’elecció del lloc, al nostre entendre, haurien estat: el control del curs d’aigua i de les terres al·luvials fèrtils del seu con de dejecció a la plana; la posició lleugerament preeminent sobre un entorn pla que no destorbava la construcció d’una fortalesa, concebuda des del seu naixement com a arquitectura del poder, amb una clara voluntat de mostrar-se sobre el territori dominat; i la situació favorable sobre les vies naturals de comunicació entre la plana de Lleida i la costa a través de la conca alta del riu Francolí.

 

Esquema moviment hídric de Vilars

Esquema dels moviments d'aigua de la Fortalesa i l'entorn (Imatge: MACS, ETSEA)

L’entorn dels Vilars es presenta avui profundament transformat per l’acció antròpica, sobretot a partir de la construcció del Canal d’Urgell (1862), i els anivellaments a què ha estat sotmès per adequar els camps al conreu de regadiu. No obstant això, una observació atenta –geomorfologia a petita escala– revela de seguida la topografia antiga. La plana, a la banda esquerra del riu Segre, apareix solcada per barrancs curts que instal·len llurs capçaleres en les plataformes de gresos i calcàries del relleu garriguenc i Aquests cursos fluvials acaben desapareixent infiltrats en un paisatge, la hidrologia del qual està profundament modificada pel reg. Aquesta xarxa de drenatge que vessa al pla origina unes valls de fons pla anomenats popularment fondos. Entre les subconques del riu Corb, al nord, i el torrent de la Femosa, al sud, tots dos nascuts a la serra del Tallat, s’obren pas successivament en direcció est-oest els barrancs de l’Aixaragall, coma Sirera, les Borgetes, comes de Maldà i el Trull. La fortalesa se situa sobre el fondo de l’Aixaragall, en el punt on aquest desemboca a la plana poc després de rebre les aigües del barranc dels Vilars o de la Teuleria. En realitat, la fortificació es construeix en una posició lleugerament destacada sobre la darrera elevació –avui gairebé imperceptible- que voreja per l’esquerra el barranc abans que desaparegui fonent-se a la plana a la cota 300 m s. n. m. El poblament de la primera edat del ferro i l’època ibèrica s’emplaça d’acord amb aquesta xarxa (la Pleta, Belianes; tossal del Ceba i Castell, Arbeca; el Trull, Arbeca-la Floresta), com també és el cas de l’Estany (Arbeca), l’únic assentament coetani dels Vilars del qual se n’ha donat a conèixer alguna notícia, situat al fondo de comes de Maldà, on s’hi troben les restes dels pous i la sínia del mas del Soldevila i, aigües avall, la font de la Juliana, construcció dels segles XV-XVI que permetia l’abastiment d’aigua a partir d’una surgència natural a poca fondària.

En l’actualitat, la plana d’Arbeca presenta un clima mediterrani continental sec, amb gran amplitud tèrmica i una mitjana de precipitació que els darrers anys se situa en 373 mm. Els cursos d’aigua als quals fem referència no transporten aigua superficial, però sí que ho fan després de tempestes o durant períodes humits. De fet, la construcció del Canal d’Urgell, que travessa el terme de nord a sud-oest tot resseguint les corbes de nivell, va haver de preveure tota una sèrie de drenatges transversals per sota del caixer del canal que permetessin la circulació d’aigües d’avinguda –les violentes rubinades–, com és el cas del propi Aixaragall.

La conca estimada del fondo de l’Aixaragall és de poc més de 20 km2, que corresponen majoritàriament al barranc homònim, mentre que l’aportació del barranc de la Teuleria encara és molt menor, en contra del que pot semblar visualment a primera vista i, fins i tot, cartogràficament. Els primers càlculs sobre l’escolament ens remeten a un cabal suficient per omplir el fossat almenys dos cops l’any i assegurar-ne l’aiguada. A més, cal tenir present que els recursos hídrics durant la primera edat del ferro es veurien incrementats –no sabem fins quin punt– per unes condicions climàtiques més humides. Les inferències a partir dels isòtops estables del carboni 13 (13C) de restes arqueobotàniques permeten deduir un clima mediterrani subhumit diferent de l’actual i una pluviometria superior. L’estudi recent d’aquests indicadors climàtics, anàlisi de Δ13C sobre pi blanc (Pinus halepensis) i alzina (Quercus ilex-coccifera) al Cabezo de la Cruz (La Muela, Zaragoza), suggereix uns valors de precipitació anual força superiors, situats pels volts de 700 mm  –encara que semblen alts comparats amb els que proporcionen els indicadors pol·línics en el mateix assentament–, quan en l’actualitat, com als Vilars, són inferiors a 400 mm.

Els resultats s’hauran de creuar i confrontar amb els obtinguts a l’Estany d’Ivars i també als Vilars –fossat i pou– on de les anàlisis pol·líniques sembla desprendre’s un paisatge força estepari caracteritzat per la forta presència d’artemísia. Aquest panorama no contradiu el diagrama antracològic –sempre selectiu– publicat fa temps que remetia a un entorn de vegetació arbustiva de màquies i garrigues, amb clapes extenses de bosc, alzines, roures i pins, que degut a les pràctiques agrícoles i ramaderes i a l’evolució climàtica poc favorable, s’arruïnarien progressivament en favor de comunitats herbàcies de brolla. Els treballs de l’equip de R. Julià, S. Riera i A. Currás (Universitat de Barcelona) informen d’una màxima sequera a finals del segle IV a. de la n. e., que significa el mínim del mil·lenni en un moment en què l’Estany d’Ivars estava pràcticament sec. Haurem de veure els seus efectes sobre els Vilars, però, en qualsevol cas i fins aquest moment, la disponibilitat hídrica a la fortalesa està testimoniada de forma directa per l’estudi micromorfològic dels sediments del fossat inundable i la presència d’indicadors de condicions d’inundació quasi permanents, així com per l’acumulació de carbonat de calci en una línia a certa alçada en l’escarpa interior.

La Fortalesa Porta Oest Camp Frisó Façana Est Fossat Doble Fossa i Basses Primer Fossat Rampa Fortificada Accés Nord Porta Nord Recinte Cultural Vilars II Casa Vilars 0 Casa del Ferrer Vilars II Urbanisme interior Porta Oest i Torre Claveguera Pou Central Testimoni Porta Est Casa de Vilars I Web de Vilars Cases Carrers Pou Camp frisó Torres Portes Muralla Fossat Accés porta Nord Recinte cultual Centre poder Món simbòlic Economia